Càtedres? Excuses de mal pagador
Des de fa 15 anys, els professors de secundària de Catalunya no poden ser catedràtics. El darrer concurs de mèrits per a l’accés als cossos de catedràtics d’ensenyament secundari es va convocar el curs 2009-2010. Aquesta reiterada omissió administrativa és un greuge comparatiu per als docents catalans perquè se’ls priva del dret a la promoció professional que gaudeixen els altres funcionaris de la Generalitat, així com els companys d’altres administracions educatives de l’Estat espanyol on sí poden accedir a aquest cos. A més, es tracta d’una retallada encoberta que permet derivar recursos públics a projectes gestionats per empreses privades, com ara les innovacions digitals.
Es pot argüir, tal com ja s’ha fet, que fins ara era prioritari garantir l’estabilitat laboral dels docents. Però això no deixa de ser una excusa, atès que la interinitat de milers de companys ha estat fruit de la mala planificació del Departament a mig termini.
També es pot dir que la carrera docent pot generar malestar entre el professorat i és millor apostar per un sistema més igualitarista. Això és completament fals. A ningú no se li passaria pel cap suprimir el dret a la jubilació per tal que els més joves no se sentissin discriminats. El dret a la jubilació és universal, afecta a totes les edats encara que no es pugui exercir fins el moment de complir uns requisits, com ara l’edat. Si s’eliminés, es perjudicaria tant a uns com als altres. Amb l’accés a càtedres passa el mateix. No és un privilegi, és un dret. Si no es convoca, es priva de la possibilitat de promoció a tots els docents, sigui quina sigui la seva situació actual.
Tal vegada, les veritables raons, sense oblidar la desídia administrativa, siguin unes altres. Segurament no agraden els catedràtics perquè, en realitat, no agraden les especialitats ni les matèries. Des d’un fideisme pedagogista ingenu (que potser amaga interessos espuris), s’ha optat per un model educatiu globalitzador en el qual no es tenen en compte les particularitats epistemològiques de cada matèria ni la seva didàctica específica. La figura del catedràtic reforça les especialitats docents i els departaments didàctics, garantia d’un ensenyament de qualitat. Cal que algú amb prou experiència, i que hagi demostrat el seu domini dels continguts i de la didàctica d’una especialitat, organitzi els currículums tot evitant reiteracions, solapaments o llacunes i dissenyi activitats interdisciplinars coordinant-se amb altres departaments.
Ara bé, possiblement no es convoquen concursos a càtedres perquè l’Administració prefereix que les direccions nomenin arbitràriament els càrrecs acadèmics i així poder gestionar els centres de forma personalista sense haver de donar explicacions a ningú. D’aquesta manera es consolida una cadena clientelar que permet a l’Administració controlar el sistema saltant-se els mecanismes propis de la gestió pública.
El concurs d’accés a càtedres garanteix que el lideratge acadèmic en un institut estigui en mans de persones seleccionades segons els criteris d’igualtat, mèrit i capacitat. Cal defensar la igualtat d’oportunitats, els mèrits derivats de l’activitat docent –i no d’altres instàncies més opaques– i la capacitat demostrada a través d’un procés objectiu.
No es pot manllevar al professorat el dret a una carrera professional, s’ha de garantir la qualitat de l’ensenyament a través de les especialitats i s’ha de regularitzar el funcionament dels centres a partir de valors com la transparència, la publicitat, la professionalitat i l’objectivitat.
Successives generacions de docents s’estan jubilant sense haver tingut l’oportunitat de ser catedràtics. És per això, que l’Associació de catedràtics (ACESC), juntament amb el sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps), ha tornat a demanar a la nova consellera la convocatòria del concurs de mèrits per a l’accés a càtedres. Esperem que se’ns escolti.
Josep Oton, president d’ACESC
